Perquè hem de repetir les coses els fills tantes vegades?
Aquesta és una pregunta recurrent en el dia a dia de les escoles de famílies i a les xerrades. Heus ací algunes idees que us poden ajudar!
PRIMER: educar és repetir. Hi ha un tant per cent de repeticions diàries de progenitors i educadors que van amb el “pack” de ser pares i mares, de convertir hàbits en rutines. Em refereixo a aquelles repeticions què són com un “mantra” però que no provoquen conflicte ni enfrontament: renta’t les mans, renta’t les dents, recollim la taula… Aquests “mantres” arriba un moment que ja no calen repetir-los bé, perquè el nostre fill els ha convertit en una rutina i ho fa automàticament, bé perquè ja no viuen a casa amb nosaltres (no conec cap cas de pares que truquin cada nit als fills emancipats per preguntar si s’han rentat les dents…).
SEGONA: per què cal repartir les coses tantes vegades als NOSTRES fills. Quina és la casuística que visc a casa? Perquè tan sols des del PERQUÈ, podrem vehicular i triar una solució viable. Les possibles respostes a la pregunta són múltiples i variades:
1. Perquè per a ells allà que els hi demanem no és prioritari.
2. Per què els hi fa mandra.
3. Perquè no els hi agrada el que han de fer.
4. Per què només volen jugar.
5. Perquè estan fan la viu-viu.
6. Perquè estan cansats.
7. Per què entrem en un cercle viciós on estan acostumats al fet que els hi diem les coses nou vegades i fins a la desena no fem el crit.
8. Perquè saben que els hi acabem fent nosaltres.
9. Perquè creuen què ho fem per tocar-los-hi els nassos.
10. Per què es rebel·len contra l’autoritat que sempre els mana dels pares.
11. Perquè no els hi toca per edat.
12. …
Per a cada cas podem diferir de la resposta que donem, des de la intervenció directa … Fins a la no-intervenció.
• Per exemple, en el cas dels sis primers punts, nosaltres podem decidir fins a quin punt hem d’establir conseqüències per tal que s’activin i facin allò que creiem que cal fer o no. L’argument és molt clar: nosaltres hem d’ajudar als nostres fills a viure en un món on les coses no sempre són com volem, a la vida no hi ha càstigs ni conseqüències i, hi ha moltes coses a la vida que s’han de fer perquè sí, t’agradin o no, et facin mandra o no, estiguis cansat o no.
Certament, en funció del cansament, de l’edat, de la situació i el context, podrem ser més o menys tolerants, deixar un marge de temps, usar el previ avís (d’aquí a 10 minuts haurem de deixar el joc… d’aquí a uns minuts haurem de parar taula… et deixo 10 minutets perquè vagis acabant la partida…. recorda que d’aquí a 15 minuts ens hem de vestir per anar a l’escola…), especialment quan el motiu pel qual hem de repetir una tasca que cal fer és perquè ells estan fent quelcom què és prioritari o que els hi agrada molt. O establir una conseqüència…
• Quan parlem dels casos que la repetició que sovint acaba amb crits que es converteix en un cercle viciós és important que nosaltres prenguem consciència que no cal ni repetir ni cridar més del necessari. Una de les tàctiques millors que tenim és establir conseqüències del tipus: “Jo només dic les coses tres vegades” … “Quan comences a jugar t’oblides de les teves responsabilitats i després t’he de perseguir, a partir d’ara, primer pares la taula i després et poses a jugar a la Play“… “Veig que ens costa molt recollir les joguines, mireu, provarem de tenir-ne tres a l’abast i la resta les guardem, quan vulgueu una altra joguina en retornem una a l’armari i en traiem una altra”… “Tens cinc minuts per acabar la partida i d’aquí a cinc minuts guardarem la Play“…
I el més important, allò que dic és allò que faig.
• Un cas semblant seria quan els nostres fills fan la viu-viu bé perquè saben que ho acabarem fent nosaltres o que finalment no hauran de fer. Senzillament hem de ser coherents i conseqüents.
• Quan ens trobem en casos com el punt 9 i 10, els pares i mares serà bo fer un exercici d’anàlisi per veure si la realitat s’ajusta o no a la creença que tenen els nostres fills: pot ser que doni moltes ordres durant el dia? Pot ser que la comunicació que establim amb els nostres fills es basi majoritàriament a ordenar, manar, dirigir, jutjar, alliçonar…? Pot ser que ens oblidem de tenir cura del vincle? Que ells es pensin que no els mirem amb bons ulls? Per què els nostres fills poden pensar que els hi volem fer la guitza? Pot ser que siguem massa exigents?
• En el darrer punt de la llista, potser cal tocar de peus a terra i adonar-nos sí potser estem demanant més del que toca. Ho estem demanant un nivell de renúncia, de compromís o de responsabilitat que potser no pertoca. Potser estem demanant que realitzi una tasca autònomament sense haver ensenyat abans com realitzar-la? O potser estem demanant que facin una tasca autònomament quan encara necessiten acompanyament per fer la?…
Així doncs, observeu perquè a casa vostra cal repetir les coses tantes vegades i decidiu la millor estratègia! Podem decidir no semblar un lloro!
