Com a professional formadora d’assetjament escolar a docents i a famílies m’agradaria aportar algunes consideracions a l’article de ARACRITURES Llei ‘antibullying’: cal castigar les escoles?:
Com a professional formadora d’assetjament escolar a docents i a famílies m’agradaria aportar algunes consideracions a l’article:
- El judici pel cas de suïcidi de Jokin Ceberio va crear jurisprudència a l’any 2005.
Aquest cas va dictar sentència cap a l’escola, ells companys i els seus pares. Malgrat que com a assetjament escolar no hi ha un delicte, sí que hi és en relació a tot el que és un atac a la dignitat humana, dret a l’honor etc. És en aquest darrer punt on s’ubiquen les sentències d’assetjament escolar que hi són, i es donen cada any. - L’assetjament és un reflex de la nostra societat on la violència està institucionalitzada, igual que la mentida, especialment en el món polític i mediàtic. En cap cas actualment hi ha un veritable compromís per part dels polítics i els mitjans de comunicació. Només cal mirar el parlament català i espanyol i llegir els diaris per veure que la manca de respecte, la violència i la difamació estan normalitzades al nostre país. Els infants no fan res que no vegin fer als adults al carrer, a la televisió i als seminaris de les universitats que es claven punyalades per veure qui rep subvencions per investigar (per posar un exemple de ciutadà de carrer).
- No hi haurà un compromís real per eradicar l’ assetjament escolar fins que societat, escola i família prenguin consciència que l’assetjament escolar és un reflex de la manca de respecte i dels eixos de discriminació que ens envolten a tots i totes.
- El primer graó de prevenció comença a casa. Cal que els pares siguin un bon model pels fills i filles. Educar en el respecte i la no violència. No s’hi val anar a l’escola a queixar-se perquè dos infants s’han barallat i es fan la guitza quan, a casa teva, consideres normal que els germans es diguin el nom del porc o es peguin. Coherència. No, ni a casa ni a l’escola podem normalitzar la violència dient “que són coses de nens i nenes”.
- L’escola és el marc on els nostres infants i adolescents es relacionen, però el caldo de cultiu és per tot arreu: famílies, societat, mitjans de comunicació…
- L’assetjament es dona en infants i adolescents en edat escolar, però pot succeir al cau, a l’esplai, al club de rítmica, al de futbol o el de natació…
- Recollir firmes per aconseguir una llei que obligui a tots els pares i mares a posar una eina de control parental al mòbil i dispositius electrònics dels seus fills menors de 18 anys seria molt útil. El ciberassetjament multiplica exponencialment l’assetjament escolar i, necessita de la col·laboració i l’empoderament dels pares i mares que no s’excusin en “jo ja no sé què fer amb les pantalles i el meu fill”. L’ús de les pantalles en menors està esdevenint un problema de salut física, psíquica i, de seguretat per ells i elles. Cal regular el seu us de la mateixa manera que es regula l’alcohol, el tabac…Les pantalles, addiccions poden ser igual de nocives que les drogues i freqüentment sobrepassen l’àmbit de perjudici individual.
- Alguns dels casos que la premsa fa ressò no són assetjament escolar i sovint darrere hi ha una complexitat molt gran de relacions i de sistemes, inclòs el familiar, que sostenen rols i dinàmiques.
- La via per actuar per part dels pares si hi ha sospita d’assetjament escolar és comunicar: tutor, coordinador de cicle, cap d’estudis, direcció, inspecció i si no, evidentment, un canvi d’escola, especialment si els fills i filles han demanat un canvi d’escola perquè no se senten a gust o, creiem que no estan protegits. I pot ser que no hi hagi assetjament escolar, però el fill o filla no troba les complicitats que necessita en els seus companys i vol un canvi.
- Els infants en el rol d’assetjadors i assetjadores són això, menors. Poder brindar la possibilitat de sortir d’aquest rol és responsabilitat de societat, família i escola. Perquè són menors.
- Amb tot el respecte, la majoria d’articles sobre assetjament escolar són molt reduccionistes i amb una visió molt poc sistèmica de tots els actors que formen part d’aquest conflicte. Podem llegir un article on analitza de manera global la complexitat dels factors que van portar al suïcidi de l’adolescent Jokin Cerebio
