Ahir a la nit vaig tornar a veure la pel·lícula Blade Runner. Déu-n’hi-do el pa que s’hi gasta des de la perspectiva de gènere.
De les dones protagonistes tenim:
- D’una banda tenim totes les imatges sexualitzades de dones projectades a la ciutat com a marc general.
- El replicant Joe en una relació amb una dona virtual que compleix tots els estereotips dels anys 60 de dona perfecta, atenta, amorosa, servicial, gelosa, disposada, que només viu per ell; la companya perfecta per un dia de treball dur i per sobreviure a la sensació de solitud. Em pregunto si el guionista ho ha fet expressament pensant que un ésser sense ànima necessita una relació de submissió, o perquè té aquest context de “primitiu”, no humà.
- La cap de policia amargada i sola. Estètica masculina tot i que hi ha una escena que semblaria vol conquistar el replicant Joe i ensenya la cuixa.
- El dolent i, la dolenta que el serveix; dolenta que és molt dolenta però també molt submisa als desitjos del dolent.
- La Raquel, parella replicant del Harrison Ford, què té el seu màxim valor en alça per què ha parit i, a més s’ha mort en el part, s’ha sacrificat per donar vida.
- Totes les prostitutes que van sortint constantment.
- I això sí, la suposada filla que serà aquí a haurà de salvar encara no sabem de què. És l’única cosa que salva una mica el paper de la dona a la pel·lícula, una suposa MESSIES femenina, això si, tendra, dedicada a tractar els somnis amb delicades, tancada fins ara en una bombolla servint als qui volen identificar records reals o irreals.
Com podeu llegir treballar Blade Runner 2019 a l’hora de tutoria dona molt de suc. El més alarmant és que la pel·lícula és futurista i malgrat tot, presenta una condició de la dona en regressió respecte el discurs actual!.
Em sembla imprescindible que els nostres adolescents pugui mirar pel·lícules molt conegudes amb ulls crítics més enllà d’un argument i d’una estètica.
Com a apunt positiu, podríem parlar de la recerca de la gènesi en tots els éssers humans, la importància de saber qui ha estat el teu pare i la teva mare, encara que només siguis material genètic i com, sense aquesta informació pots sentir un buit existencial, sigui per desconeguts els pares o per manca d’amor i vincle d’aferrament. I d’aquí t’embranques amb la maternitat subrogada, in vitro i les inseminacions artificials! I els drets dels infants a conèixer la identitat de qui son genètica i biològicament fills! Per què no?
I, encara parlar de l’explotació infantil, la compra-venda de fills, les adopcions i el tràfic d’òrgans!
I sí, jo crec que el guionista va “al·lucinar” quan ho va escriure o tenia un complex d’Èdip no resolt!!!
