Fa dies que segueixo la notícia del darrer suïcidi de V.R. que ha tingut ressò als mitjans de comunicació.
https://elpais.com/sociedad/2019/05/31/actualidad/1559317330_932676.html
https://www.elmundo.es/yodona/lifestyle/2019/05/29/5ceea2cc21efa0ba668b46dc.html
Planteja un gran debat, l’assumpció de la responsabilitat individual i col·lectiva. En la majoria dels articles que he llegit, post, facebook … Es condemna a tothom que ha vist i ha compartit el vídeo. I així és, legalment tots aquells que han difós i compartit el vídeo han delinquit i hauran de respondre davant la llei. Però, ho posem tot al mateix sac?
M’impressiona tractar una persona de 32 anys com si fos un adolescent de 13 i la tendència social simplista a dividir el món en bons i dolents, agressors i víctimes, dretes i esquerres … El món polaritzat.
En el famós caso J. del país basc – el menor de 14 anys que es va suïcidar per assetjament escolar- es va establir que els agressors havien induït de manera indirecta el suïcidi. La sentència va condemnar als nois i, posteriorment, als pares (amb i per responsabilitats civil dels actes del seus fills). Era un menor. Amb una persona amb 32 anys es pot aplicar el mateix criteri? Tota la responsabilitat d’haver pres la decisió del suïcidi és dels altres? En quin moment la decisió individual de posar fi a la teva vida està només en mans dels altres? A mi em fa ballar el cap.
Els professors que no sabeu què fer a tutoria aquestes darreres setmanes podeu disseccionar la notícia! I les famílies que voleu promoure l’esperit crític, també. Aquestes cosetes són les que no hem de deixar de parlar!
Temes: llibertat individual i col·lectiva, responsabilitat individual i col·lectiva, autoestima, pressió social, mass mèdia, autoconcepte, sentit pejoratiu de la paraula puta, relació social entre ninfòmana – llibertat sexual-prostitució , l’extorsió, la morbositat, el pudor, el suïcidi, gestió positiva del conflicte, els secrets familiars, sinceritat i/o franquesa en les relacions, confiança …
Com deia Sartre: l’infern és la mirada dels altres… Si els deixem, no?
I per a mi, el més dolorós, uns fills amb un motxilla familiar que tan de bo, els adults que els envolten trobin formes de fer-la més lleugera de portar.
