Quan vaig a llocs on hi ha criatures, observo quin pa s’hi dóna en les interaccions de fills, pares, mares, avis i àvies. Digueu-li entreteniment o deformació professional! Expressions, actituds, llenguatge no verbal i verbal… Ahir vaig anar a una platja molt concorreguda i, és clar, plena de criatures!
Tres coses em van cridar l’atenció. Una parella de pares d’uns 20-22 anys amb un infant d’uns 24 mesets, acompanyats dels seus amics jovenets (quatre noies i tres nois). L’infant volia un suc, la mare li deia que no hi havia suc i que si el volia que se’l pintés a l’oli. Era l’hora de dinar. Tots els mascles havien desaparegut i estava la mare i les quatre amigues. Com més plorava l’infant, més la mare li feia comentaris com l’anterior. Em va sorprendre la impassibilitat de les noies i la nul·la interacció corporal amb l’infant. Finalment es va adormir de cansament pel plor. A vegades apel·lem a l’instint. Però és difícil quan el teu cap està encara a l’adolescència i vas a la platja amb un infant a jugar amb els teus amics al póker.
La segona escena va ser un papa que no parava de fotografiar amb el seu mòbil a la seva filleta de 4 anys molt bufona fent totes les “poses” que li demanava el pare. La mare també hi era, la germana més gran també… però tot pivotava sobre la nena. Vaig pensar si penjaria totes les fotografies al face.
A la tercera escena, també una mare sola. Sota la dutxa de la platja el seu fill, també d’uns quatre anys, s’havia rentat els peus i havia trepitjat la sorra per anar a l’empedrat. Els crits van ser monumentals per haver-se mogut i no quedar-se quiet exactament on deia.
A vegades apel·lem a l’instint. Senzillament no hi havia escolta vers les necessitats de l’infant. Senzillament els pares i mares estaven més centrats en les seves necessitats que en les necessitats dels infants menors de cinc anys que tenien a càrrec.
La mancança que més percebo darrerament és la poca educació emocional dels pares i mares. És l’assignatura pendent, donat que la intel·ligència emocional és un pilar bàsic en el creixement personal. Però la majoria de la població encara no n’hem estat educats. I és difícil educar als infants si els pares i mares no hem estat educats.
Us deixo un article interessant d’Eneara Amarillo que parla d’aquest maltracte subtil que a vegades fem sense ni adonar-nos. Tots. Amb més o menys intensitat. Perquè quan veig tot això penso… I jo, què feia quan els meus fills eren petits? I algun ròssec de consciència tinc…
Ostres, quina manera de dibuixar aspectes qüotidians que veiem dia a dia i que segurament alguna n’hem fet… aquest rosec que dius.. molt interessant l’escrit de Enara Amarillo també però vaja Helena, com sempre. Ho claves… ens fas aturar a pensar i això es el millor que ens pot passar quan tots/es correm tant i els nens no van al nostre ritme.